L’economia i els canvis electorals a Espanya (1996-2011)

Malaltia econòmica i canvi polític

Quan el nostre cos emmalalteix i els símptomes de la malaltia se’ns fan insuportables busquem culpables i ens replantegem l’alimentació, els nostres hàbits... i, fins i tot, la nostra forma de veure el món.

De la mateixa manera, quan l’economia emmalalteix i els seus símptomes (atur/ inflació) ens ofeguen, també mirem de canviar el partit del govern perquè el considerem culpable de la nostra situació econòmica.

Abans de tot, però, crec que ens hauríem de fer un parell de preguntes: 

* L’economia és l’únic factor de canvi electoral ?

* Els governs en són totalment responsables de la situació econòmica ?

Per contestar-les, miraré els últims canvis de govern, relacionant-los amb l’atur, els tipus d’interès i el creixement econòmic (vegeu el quadre amb un resum de les dades anuals).

Govern del PP (1996-2004)

La taxa d’atur estimat (EPA – Enquesta de població activa) del primer trimestre de  l’any 1996 era del 22,92%. Aquesta dada indicava que, de cada 100 persones amb la edat, la capacitat i la voluntat de treballar (població activa), quasi una quarta part no tenien feina. És fàcil deduir, doncs, que la malaltia econòmica va ser un dels elements cabdals que va provocar la victòria del Partit Popular en les eleccions d’aquell any, produint així el canvi de govern.

Els resultats en l’ocupació van ser espectaculars: ja a les eleccions de març de l’any 2000 la taxa d’atur havia baixat fins el 14,89%. L’economia, un cop més, va ser un  factor determinant per explicar un resultat electoral: la majoria absoluta obtinguda pel PP.

Durant la segona legislatura del PP, la dada estadística de l’atur va seguir baixant fins a situar-se en el 11,38%(1r trimestre 2004). Cal explicar, però, que aquesta disminució de la taxa d’atur en un 3,51% no va ser real perquè, en bona part, va ser deguda a un simple canvi estadístic: l’any 2001 es van canviar els requisits per considerar una persona aturada. Aquest maquillatge estadístic  va fer baixar la dada de l’atur un 2,57% (el primer trimestre de 2001), deixant únicament com a resultat real de la legislatura una disminució en la taxa d’atur propera a l’1%.

Motius de l’èxit econòmic del PP

Ja des d’abans del naixement de l’euro (1-1-1999) la convergència amb la resta de països va provocar que el preu del diner amb què ens finançàvem (empreses, sector públic, famílies...) baixés considerablement; aquesta tendència que va seguir durant el govern popular, tal com es pot veure en el gràfic.

 Si fem servir com a mesura del cost del diner el tipus d’interès pagat pel Tresor Espanyol quan demana diners a 10 anys (obligacions a 10 anys), podem veure que va passar del 12,26%, a inicis de 1995, a 9,89% (1r trimestre 1996 - inici del govern PP). I, també, que aquest valor va continuar baixant  durant el govern del Partit Popular fins al 4,01% (1r trimestre 2004).

 Aquesta baixada sobtada va provocar un augment de l’activitat econòmica que va fer créixer l’economia espanyola  (increment del Producte Interior Brut – PIB) per sobre de la de zona euro que, com es pot veure en el gràfic, també creixia, però sense tant dinamisme.

Es pot dir, doncs, que l’èxit de la política econòmica del Partit Popular es va fonamentar en una situació internacional estable i en la baixada relativa dels tipus d’interès. Per altra banda, s’ha de dir que aquesta situació de benaurança va propiciar bona part de l’actual endeutament i de la nostra malaltia econòmica.

Govern del PSOE (2004-2011)

L’any 2004 les dades econòmiques no eren pas dolentes (Atur del  11,38% i creixement del PIB del  4,01%). El canvi de govern, en aquest cas, no va ser degut a cap malaltia econòmica, sinó a decisions polítiques:  guerra de Iraq i la mobilització social provocada per la versió oficial donada pel govern sobre l’autoria de l’atemptat de Madrid (11-3-2004).

Amb el govern socialista, l’atur  va seguir baixant fins a un mínim del 7,95 el 2n trimestre de 2006. La taxa era del 9,63% en les eleccions de 2008. Els tipus d’interès es mantenien força estables, arribant a un mínim del 3,09% el 3r trimestre de 2005 i oscil·lant al voltant de 4 % fins el 3r trimestre de 2010. I el creixement era positiu, a unes taxes del 3 / 4 % fins l’any 2007.

Semblava que l’economia anava bé  però, malgrat que encara no es veien els símptomes, la infecció de l’endeutament s’anava estenent. Tots plegats, tota la societat, vivíem per sobre de les nostres possibilitats. Consumíem, invertíem ... diners d’altres que, per la incorporació a l’euro, ens resultaven molt barats.

La bombolla a Espanya s’anava inflant cada cop més i el 2008 va aparèixer la crisi financera internacional. Davant de les fallides de bancs, ... els inversors van començar a dubtar de la seguretat de les seves inversions (hipoteques escombraries...). La crisi financera va afectar ràpidament l’economia productiva fent disminuir dràsticament el creixement econòmic (-4,2% 3r trimestre 2009 a la zona euro).

Espanya, endeutada excessivament i amb moltes inversions en el sector de la construcció, ha partit els símptomes de forma molt virulenta i l’atur  ha superat el 20%. Les perspectives són molt dolentes degut a  la disminució del PIB i a les dificultats de finançament (de famílies, empreses i sector públic), agreujades per la desconfiança internacional  que ha portat, poc abans de les eleccions, als tipus d’interès de les obligacions a 10 anys fins al 7% (12-11-2011). Per aquests motius, en 2011 l’economia també ha estat el factor determinant del canvi electoral.

Motius del fracàs econòmic del PSOE

Com passa amb la salut de les persones, en  no aparèixer els símptomes, no es va saber detectar la malaltia de l’economia. La crisi financera internacional va ser el detonant  que va portar a l’agreujament d’una economia excessivament endeutada i amb un el pes excessiu del sector de la construcció.

Malgrat que els economistes haguéssim tingut les eines per detectat  millor els perills d’aquest procés, prendre la decisió política de limitar el creixement econòmic hagués estat molt difícil d’entendre. Hagués estat com si un corredor de fons, sense cap necessitat aparent,  decidís baixar voluntàriament el seu ritme en mig de la cursa, i veure com la resta de competidors el deixaven enrere.

Perspectives del nou govern del PP (2011)

La confiança electoral atorgada al PP amb la majoria absoluta obtinguda, permetrà dur a terme la seva política econòmica.

El principal problema es presentarà en saber quant temps que la societat li mantindrà de confiança degut a la dificultat d’aconseguir la seva principal promesa del procés electoral:  reduir l’atur.

Considerant  que :

*La conjuntura internacional no és bona (poc creixement, dificultats de finançament...) i la nostra economia és totalment dependent.

*Caldrà fer retallades en la despesa pública, que provocaran menys activitat econòmica i més atur.

*L’economia necessitarà força temps per covar la malaltia, absorbir l’endeutament, agafar confiança,...

Conclusions

A partir d’aquestes reflexions contesto les dues preguntes que em feia al inici del text :

L’economia és l’únic factor de canvi ?

En cas de malaltia econòmica, els símptomes són un dels principals factors de canvi de govern (1996 i 2011) però, en situacions d’aparent salut econòmica, unes decisions polítiques equivocades (2004) són les que també poden fer perdre el govern. A partir dels canvis electorals analitzats es veu que l’oposició mai guanya les eleccions sinó que són els governs qui, amb les seves errades econòmiques o polítiques, les poden perdre.

Els governs en són totalment responsables de la situació econòmica ?

Crec que, malgrat que els governs s’han de sentir responsables de la situació econòmica, en realitat no tenen suficient poder per controlar-la perquè:

* L’economia depèn de la decisions de milions de persones

* Els economistes no en sabem prou.

* L’economia és global mentre les polítiques encara són locals...

...

Per tot plegat... us desitjo:

Salut i pessetes !

Víctor Prat